Setmana santa, temps de passions musicals als grans auditoris. Temps de música menys grandiloqüent a les esglésies, grans o petites, i gairebé sempre amb problemes d’acústica. Per exemple, el temple de la Sagrada Família, la basílica de Montserrat, i amb condicions millors, l’església dels sants Just i Pastor, escenaris tots ells de concerts de música religiosa en aquests dies de suposat recolliment.
És tota una tranquil·litat entrar a la Sagrada Família sabent que ja no accedeixes a un edifici del tot il·legal o no-legal, sense permís d’obres. Ha costat 133 anys demanar la llicència, però al final s’ha sol·licitat. El Cor Francesc Valls que dirigeix Pere Lluís Biosca, participant habitual en la litúrgia de la catedral de Barcelona i també en la d’aquest temple hi va fer el Concert de Setmana Santa, el 6 d’abril, centrat en el compositor i organista francès Maurice Duruflé (1902-1986), que va ser alumne de Paul Dukas. Era un perfeccionista com el seu mestre i més donat a inspirar-se en el passat que no pas a imaginar un futur musical. El programa va començar amb Quatre motets sobre temes gregorians amb comentaris improvisats a l’orgue interpretats per l’organista titular de la basílica, Juan de la Rubia.
La familiaritat del cor amb les dificultats acústiques del temple va fer que aquestes obres, molt ben interpretades pels cantaires, tinguessin un so net i clar, sobre tot el motet Tota pulchra interpretat per les veus femenines. El mateix es pot dir de les improvisacions de De la Rubia, uns impromptus que s’ajustaven molt bé a la musicalitat de Duruflé, en la que, naturalment, s’inspirava, destacant el que comentava musicalment la peça Tu es Petrus per la seva potència i afirmació sonora.
El concert va continuar amb la primera versió del Rèquiem, op. 9, del mateix Duruflé, per a solistes, cor, orquestra i orgue seguint el model del més conegut de Gabriel Fauré, però amb característiques pròpies, sense aquella lluminositat espiritual que es troba en el del seu antecessor, i per contra, més adolorit i turmentat. El resultat va ser menys diàfan que en els motets. Quan les cordes de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae i l’orgue anaven junts al so que en sortia li faltava nitidesa.
Els solistes tampoc ho van tenir fàcil. El baríton Enric Martínez-Castignani i la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert havien de defensar les seves parts, Domine Jesu Christe ell, i Pie Jesu ella, superant dues dificultats. Una, inherent a la partitura com és la tessitura molt aguda, i una altra que no té res a veure amb Duruflé i és l’acústica de l’espai que fa que els solistes no sentin o sentin malament el que està sonant al seu darrera. Que tot funcioni i funcioni bé ja no és cosa dels músics. Ho és dels tècnics de so, responsables de l’amplificació.
Canvi radical de música, d’espai i d’acústica. I de sensacions, amb l’olor de cera i de encens acumulada al llarg dels anys en un temple del segle XIV. Dins la setena temporada que organitza l’Associació Amics de les Misses Polifòniques, l’església dels sants Just i Pastor acollia, el 7 d’abril, el cor Barcelona Ars Nova que dirigeix Mireia Barrera per interpretar un repertori dominat per la música del Renaixement centrat en la Passió segons Joan del gran Tomás Luis de Victoria, embolcada per un himne i una lamentació del repertori gregorià i per dos responsoris de Carlo Gesualdo amb les sorprenents dissonàncies del O vos Omnes.
Dins la litúrgia de la Passió, el cor també va fer algunes incursions al segle XIX i XX. La interpretació del motet Christus factus est, d’Anton Bruckner, va ser d’aquelles de reclinatori, com també ho va ser el Stabat Mater, de Giovanni Pierluigi da Palestrina que va cloure la cerimònia. El motet per a doble cor interpretat mentre un oficiant anava apagant les llums de l’església deixant-la gairebé a les fosques, només amb la tènue llum del capvespre que filtraven els vitralls, era pura espiritualitat.
L’any passat es commemorava el 400é aniversari del naixement de Joan Cererols que va ser una de les figures senyeres del barroc hispànic a més d’haver estat mestre de l’Escolania de Montserrat. Per al Concert de Setmana Santa, el 14 d’abril, el monestir va recuperar les seves Vesperae et Antiphone Beate Mariae Virginis interpretades pel Cor Lieder Càmera que ja les havia presentat al Festival de Música Antiga dels Pirineus i a Sabadell, sota la direcció d’Eduard Vila Perarnau, amb la soprano Laia Prat i els músics Marc de la Linde (viola de gamba), Roger Azcona (contrabaix) i Joan Seguí (orgue).
Aquestes vespres i antífones contenen tota la riquesa de la polifonia barroca amb la interrelació entre la veu solista i els dos cors a quatre veus mixtes. Prat va defensar bé la part solista amb una veu molt clara i transparent, mentre que el cor va crear una atmosfera sonora mística i gairebé màgica en cantar l’antífona Salve Regina a vuit veus amb ecos.