Vés al contingut
x
Pablo González. Simfonia dels mil. 8a Mahler.
L'Auditori
Barcelona
Temporada OBC

La simfonia dels mil de Mahler

REPERTORI

MAHLER: Simfonia núm. 8 “Simfonia dels Mil"

 

INTÈRPRETS

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)

Pablo González, director
OBC amb participació de l'Orquestra ESMUC
Claudia Barainsky, soprano
Christine Goerke,soprano
María Espada, soprano
Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano
Nadine Weissmann, mezzosoprano
Anthony Dean Griffey, tenor
Jochen Kupfer, baríton
Manfred Hemm, baix
Cor Madrigal
Cor Lieder Càmera
Orfeó Català
Cor de Cambra del Palau de la Música
Cor infantil de l’Orfeó Català
Cor infantil Amics de la Unió

L’OBC celebra 70 anys amb l’obra més monumental del repertori simfònic, la Simfonia núm.8 en Mi bemoll major de Mahler. El seu sobrenom, “Dels mil”, ens dóna totes les pistes de la seva envergadura escènica.

 

DESCÀRREGUES

 

PROGRAMA

Pel seu desplegament d’instruments i veus, i per la quantitat de recursos requerida, se l’ha anomenat tradicionalment i hiperbòlicament la “Simfonia dels mil”. Escrita el 1906 i estrenada pel compositor el 1910, la Octava Simfonia de Mahler reprèn la mescla de solistes, cor i veus que l’autor havia emprat a les simfonies segona i tercera. Per bastir aquesta gran obra, Mahler pràcticament va inventar un nou format d’orquestra o –com ell mateix l’anomenava– un «nou univers del simfonisme». Conforma una estructura simfònica inèdita en el seu propi corpus, un gran fresc en dues parts aparentment inconnexes: la primera part està basada en l’himne llatí de Pentecosta Veni Creator Spiritus (Vine, Esperit Creador) i la segona és una recreació dels versets finals del Faust de Goethe. Aquestes dues fonts, que després mostraran molts punts en comú, expressen la tensió que vertebra el caràcter mahlerià: l’esperit de fruïció de la natura com a valor fonamental i la redempció humana a través de l’amor i la creació musical. La simfonia es clou amb un Chorus Mysticus que les veus anuncien amb un pianissimo preciós, que acaba amb un dels esclats vocals més impressionants que hom pot escoltar, en què les veus afirmen que «l’etern femení ens atrau cap a l’alt». La vuitena és una simfonia d’una vitalitat abassegadora, és d’aquelles peces que creen melòmans a cada nova audició: Mahler hi mostra, com mai, una fe inaudita en l’espiritualitat humana.