Cançó vella, cançó nova
Un dels fenòmens més suggerents i apassio- nants de la cultura popular d’un territori, i per tant d’una llengua, és la capacitat de la seva gent de crear cançons, sovint amb versos i tona- des d’una bellesa colpidora.
El “poble”, d’una manera espontània, posseeix l’habilitat de reflectir tots els estats anímics mitjançant la paraula i la melodia, explicant fets, expressant emocions, sentiments, i les il·lusions i esperances de tota una col·lectivitat, fins a constituir un corpus que respon a una personalitat i una identitat definides.
A Catalunya i al conjunt dels Països Catalans, la cançó tradicional i/o popular és un patrimoni d’una gran riquesa. Des de la Renaixença, a final del segle XIX, i com a conseqüència d’un altre fet extraordinari com va ser l’esclat del
moviment del cant coral, els millors músics del nostre país (Lluís Millet, Pérez Moya, Eduard Toldrà...) han fet i fan una tasca immensa que mai no els serà prou reconeguda: recollir aquest preciós cabal, harmonitzar per a veus aquelles velles tonades sorgides de l’imaginari comú, i con- vertir-les en polifonia d’una qualitat impagable que ha passat a formar part del repertori habitual de totes les formacions corals, assegurant-ne la transmissió generacional del llegat que suposa un tresor tan valuós.