Vés al contingut
x

La novena que reflecteix el país

Mitjà de comunicació:
Diari de Sabadell
Data de publicació:
29 de set. de 2018
Descarrega't la notícia aquí
OSV; Beethoven; Palau de la Música

Albert Ferrer Flamarich • albertferrerflamarich@gmail.com #OciDS #OSV

OSV La Simfònica del Vallès inaugura la temporada al Palau de la Música amb la interpretació tradicional de la ‘Novena de Beethoven’, enguany, sota la direcció de l’alemany David Niemann

David Niemann; 9a Beethoven; OSVLes idees de programació de l’Orquestra Simfònica del Vallès són molt suggeridores i apel·len a un observador perspicaç. El programa inaugural d’aquesta tem- porada, que mantenia la tradició d’interpretar la Novena de Beethoven anualment fins al bicentenari de la seva estrena el 2024, ho corroborava amb la presència dissabte del director alemany de carrera prometedora, David Niemann.

En aquest sentit, la inclusió d’Un supervivent a Varsòvia de Sc- hönberg just enmig de la simfo- nia, amb un Fermí Reixach com a feréstec i desesperat recitador –de dicció no sempre prou clara–, correlacionava l’angoixa existencial de dues obres diametralment oposades a partir d’una lectura vertiginosa en temps, violenta, agombolada en els plans sonors i sabedora de la inserció d’un cos estrany que la pretenia condicionar conceptualment. La idea funcionava a priori, igual que oferir tot el concert sense pausa. Per això va ser un error fer sortir els solistes vocals abans del quart moviment trencant la continuïtat de la sessió.

No obstant això, la proposta de Niemann, indiscutible coneixedor del repertori, va deixar esculls inapel·lables. Ultrapassar en velocitat la pulsació de les sem- pre problemàtiques indicacions metronòmiques, en Beethoven va generar un vertigen que sobrelimitava l’arquitectura i la destresa dels músics: puntuals entrades en fals, textures mancades d’espai, fraseig condensat, dinàmiques uniformes i que tendien a l’excés decibèlic, etc. Especialment en els vents i les veus (solistes i cor), com van evidenciar l’exposició del tema i les primeres estrofes de l’oda o el fugat darrer moviment; el primer moviment militarment esvaït; l’arrencada i la dialèctica entre cordes i fustes a l’scherzo; i l’adagio, convertit en unandante (esbandit en 11 minuts!) displicent en les ornamentacions melòdiques (les de la coda, entre altres) i manllevat del clímax de la tercera variació del primer tema.

Cap catarsi en una lectura pretesament expressionista, a recer- ca de la intensitat per la via de la força i arrelada a l’antiga escola alemanya objectivista de les dècades centrals del segle passat.

Però l’OSV també va demostrar una secció de violins més re- gular i una disciplina, musculació i ductilitat sonores de conjunt que revelaven el treball rítmic com a base d’un programa volgudament opressiu i reflex del malestar de la realitat política i cultural –catalana, només?–. Ho va escriure Adorno: “la cultura representa els interessos i la protesta d’allò particular davant les pressions homogeneïtzadores d’allò general”, assumint una posició crítica intransigent davant la situació existent i les institucions. Si la proposta no era aquesta, dissabte va ser un fracàs davant un Palau de la Música ben ple.