Vés al contingut
x

La invisibilitat de les compositores del passat (també en bona mesura del present) és una constant de la majoria de programacions. La temptació de la condescendència envers les seves partitures és difícil de resistir, no debades sempre es pot tenir a mà l’argument que els talents reals que van existir no es van poder desplegar per culpa dels condicionaments socials. Un argument verídic que, tanmateix, es pot girar com un mitjó per reconèixer com aquesta creativitat es va expressar malgrat les dificultats.

Kazushi Ono i l’OBC van tenir la bona pensada de precedir la Simfonia núm. 2 de Felix Mendelssohn amb una breu cantata de la seva germana Fanny, amb la qual comparteix títol, Lobgesang (Cant de lloança). L’influx de Bach és evident, no debades Fanny ja tocava de memòria als 13 anys El clavecí ben temperat, combinat amb un lirisme lluminós que hauria merescut alguna lectura extra per part de l’orquestra. D’altra banda, ¿té gaire sentit fer una pausa més llarga que la primera part?

Una versió directa i càlida 

La batuta i l’OBC van estar més concentrats en la monumental simfonia mendelssohniana. Amb un estil que defuig floritures innecessàries, Ono va impulsar, ja des de la decidida enunciació pels trombons del tema recurrent de la partitura, una versió directa que va saber evitar el risc, existent, de cert prosaisme expositiu (l’ Adagio religioso va tenir la unció pròpia dels que saben que menys és més). El director japonès va desmentir la imatge tòpica d’un Mendelssohn estovat subratllant l’angoixa metafísica de l’ària del tenor i la seva insistent pregunta: “Guarda, passarà aviat la nit?” El dramatisme que emanava de l’orquestra no va tenir equivalència en el cant tècnicament ferm, expressivament impàvid de Satoshi Nishimura. Per sort, la soprano Ilse Eerens va donar pas al dia amb una veu de refulgent dolçor que es va combinar a la perfecció amb la de Maria Hinojosa en un dels passatges més bells de la simfonia. La part del lleó la té, tanmateix, el cor, i un cop més la suma de Madrigal i Lieder Càmera es va revelar com una benedicció: so càlid, ben empastat, claredat de línies, equilibri entre seccions i capacitat de respondre amb ímpetu a la batuta esperonadora d’Ono, unes qualitats que van culminar en un commocionant coral.

Testimonial job
XAVIER CESTER
Mitjà de comunicació
ARA
Data publicació