Jo crec que hagués estat molt bé que sota el títol de Centenari Bernstein l’OBC ens hagués ofert un concert íntegrament dedicat al genial compositor i director d’orquestra, que a banda de les obres simfòniques té molt bona música per al teatre musical que ben bé haguessin pogut conformar un programa magnífic i molt més homogeni que alternar a Bernstein amb Tordera o era John Williams?, Bruch i Copland.
La primera obra del programa era un encàrrec de la pròpia OBC en el marc del seu fantàstic projecte “Ara et toca a tu” al jove compositor Arnau Tordera (Tona 1986) que ha convocat a dalt de l’hemicicle a l‘OBC, la Big Band de l’Institut Guillem Catà la Coral Escodines i amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC.
Illa Esperança, que és com s’anomena l’obra que s’ha estrenat aquest divendres és una cantata dividida en tres parts: El món obscur, Fent camí i l’Illa esperança que dóna el títol a l’obra. És una obra ideal per aquest projecte integratiu i pedagògic a la recerca de la integració social mitjançant la música, amb melodies agradable si fàcilment cantables que a força de ser repetides s’enganxen al cervell de l’escoltador i als joves intèrprets a qui va destinada, potser per això Tordera també ha buscat un embolcall que ens apropa a les bandes sonores de John Williams que tan predicament tenen i que totes s’acaben assemblant, per fer-ho més atractiu. Si és una manera d’aproximar al jovent a la música, em sembla més que excel·lent, encara que l’obra m’hagi semblat excessivament llarga pel poc desenvolupament temàtic i la repetició constant i alternant de les tres melodies principals. La interpretació sorollosa del mestre Ono va fer trontollar l’equilibri i va posar molt més enllà dels seus límits i capacitats a la Coral Escodines de Manresa, que es notava molt que en aquests menesters i davant d’una massa orquestral desbocada i tan potent poca cosa tenia a oferir. No sé si diumenge conservaran la veu intacte, ahir divendres ho varen donar tot i s’agreix aquest lògic entusiasme, si bé convindria fer un treball intens en aspectes de projecció i impostació, entre d’altres també importants, per tal de superar la desmesurada presencia orquestral. que els ha passat per sobre de manera despietada.
Després d’aquesta mena de B.S.O de Harry Potter, però a la catalana i ja amb l’OBC completament sola en el “seu” hemicicle, es va interpretar l’engrescador, bellíssim i brillant “El Salón México” de Aaron Copland, que va suposar un cop dur per a l’obra de Tordera, tan vàlida per a la funció que té, però despietadament feble davant d’una obra escrita fa 80 anys i encara tan vital i resplendent com el primer dia.
Magnífica versió la que han ofert el mestre Ono i l’OBC, potser més pausada que altres versions més “made in USA” que hem escoltat, però sense deixar de mostrar tot l’encant d’una obra de caire folklòric i popular, amb una mestrívola orquestració que segurament va servir de guia a Bernstein uns anys més tard, i que el mestre japonès va saber servir amb una OBC més implicada i energètica que la setmana passada.
Encara no entenc que hi pintava en mig d’aquest homenatge o commemoració, el concert per a violí i orquestra de Max Bruch, una obra que no s’escau o jo no li sé veure, a l’univers Bernstein. Pe l’ocasió s’ha comptat amb un dels violinistes més reputats i refinats del panorama actual, el danès Nikolaj Znaider que amb un so refinat, polit, precís i preciós s’ha passejat a plaer per aquesta partitura tan reconeguda, amb dolçor potser excessiva però amb una serenor i admirable. Al públic i també en a mi ha agradat molt fet que sense la necessitat de mostrar gaire insistència va motivar una canònica propina bachiana d’efectes immediatament beneficiós per a propis i estranys.
A la segona part ens esperava la simfonia número 3 “Kaddish” que l’OBC interpretava per primwea vegada i que servia alhora que per donar-la a conèixer al públic de l’orquestra després de 55 de la seva composició. L’obra comptava amb la soprano solista, la polonesa Ilona Krzywicka, l’actor Andrew Tarbet, el popular Alfred de La Riera, que va recitar el text que Bernstein intercala a mode de pregària lament en aquesta simfonia de 3 moviments subdividits cadascun d’ells en un altre i que tot i jugar constantment amb un lleguatge d’atonalitats amables i rebuscades melodies molt properes a altres temes del compositor, conté aquella genial capacitat teatral d’atreure l’atenció per acabar captivant en aquest instint dramàtic que caracteritza l’obra del compositor de Massachusetts.
Una obra important que necessita d’una direcció experta, capaç d’equilibrar orquestra amb cor i solista, sense deixar res a l’atzar perquè l’obra està farcida de paranys que sortosament varen ser superats amb nota.
Tant l’OBC que ahir em va semblar una altra orquestra en comparació amb la setmana passada, com l’excel·lent cor format per els habituals col·laboradors de la casa el Lieder Càmera i el Madrigal, a manca del Cor Nacional que hauria de tenir l’orquestra Nacional i el Cor Infantil Amics de la Unió que sembla haver pres la plaça al Vivaldi, tot iq ue jo crec que estan per sota el nivell que acostuma a oferir el cor del IPSI, van estar a un bon nivell, per l’exigència requerida i l’excel·lència demostrada, amb unes intervencions corals bellíssimes, molt ben resoltes en l’equilibri i la projecció.
La soprano Ilona Krzywicka em va semblar que començava molt desafinada, però va resoldre aviat l’ensurt i es va imposar en la seva bellíssima intervenció, un d’aquells moments made in Bernstein, en el que el compositor sabia com aturar el temps.
Al final i malgrat algunes desercions incomprensibles durant la interpretació de la simfonia, l’èxit assolit va ser rotund i contundent, amb especial reconeixement al cors.
El concertes repeteix avui i demà diumenge. Cal conèixer aquesta tercera simfonia i també gaudir d’un bon violinista.