El comiat de la temporada 2017/2018 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) no ha pogut ser més adient, espectacular i necessari.
Adient perquè acabar de manera brillant amb una gran obra simfònica i coral sembla la millor manera d’engrescar al públic a tornar-hi l’any vinent.
Espectacular perquè l’obra escollida té tots els ingredients, malgrat no ser habitual a les sales de concert i molt menys a les nostres temporades on no s’havia fet mai, en concentrar sobre l’hemicicle de l’auditori a una orquestra simfònica, un cor necessàriament nombrós i el clàssic quartet vocal per interpretar una obra de lluïment.
Necessària perquè l’OBC no l’havia interpretat mai malgrat ser una obra amb grandiosos moments d’una gran qualitat tot i no tenir la inspiració melòdica del Stabat Mater del mateix compositor i molt més divulgada.
Per tant davant d’aquest programa no es podia faltar a la cita i a més a més després d’assistir-hi el passat dissabte, vaig sortir molt satisfet i engrescat amb la qualitat assolida, ja sigui per el treball fet pel mestre Ono amb l’orquestra, una feina bastant discreta, però que ha anat consolidant una unitat sonora de qualitat i diria que un canvi d’actitud, allunyant-se de la distant pulcritud i poca implicació d’anys enrere, d’aquella asèpsia que només aconseguia fer.nos badallar amb preocupació.
El mestre Ono treballa la sonoritat, l’equilibri, el contrast, les intensitats i les dinàmiques amb precisió, però en la creació de moments espiritualment intensos on va trobar la seva direcció del Rèquiem, el millor i més motivant. L’obra és bella però irregular conceptualment parlant, no té el dramatisme operístic de Verdi, però tampoc la humanitat de Fauré o Brahms, l’obra oscila entre grans moments de poca espiritualitat i molta grandesa clàssica germànica, herena dels grans compositors centreeuropeus, amb altres més íntims o si voleu més espirituals lligats a la tradició religiosa ortodoxa, allunyat de les grans corals i les grans fugues, on la música veritablement colpeix, i si en els primers Ono demostra control i un minuciós domini concertant, en els segons aconsegueix que la música floti i ens transporti a un terreny espiritual amb colpidora eficàcia. Donar tota una coherència formal a aquest contrast estilísticamnet no és gens fàcil i ell ho va assolir portant sempre l’orquestra sota control, extraient de tres cors diferents una unitat sonora, tan contundent com subtil, extraient una qualitat molt treballada en l’àmplia gamma que va des dels pianissims més subtils fins els forte més compromesos, sense que mai es perdés la qualitat de la unitat, ni l’emissió fos forçada o el que és pitjor, cridada, com en alguna que altra vegada hem escoltat en aquestes unions temporals corals en les que estem tan habituats, orfes com estem d’un cor nacional de Catalunya, que seria el que hauríem de tenir. En qualsevol cas el resultat va ser altament satisfactori i només cal felicitar a qui ho ha fet possible a banda del mestre Ono, vull dir als mestres Eduard Vila (Cor LIeder Càmera), Mireia Barrera (Cor Madrigal) i Júlia Sesé (Cor Anton Bruckner) perquè de la feina ben feta s’han obtingut uns grans fruits. Bravo!
Cal també felicitar a qui va decidir que per fer front a les parts solistes no calia recórrer a cantants estrangers, a casa n’hi ha molts i molts bons que esperen oportunitats com aquesta. Dels responsables de l’orquestra Nacional de Catalunya s’espera això i per tant quan ho fa i escull bé, cal dir-ho i congratular-nos-en. Marta Mathéu, Gemma Coma-Alabert, Roger Padullés i José Antonio López van estar esplèndids, si bé el baríton murcià va quedar una mica curt de greus en una part que necessita un baix i ell malgrat tenir una sonora veu de baríton, podríem dir que dramàtic, no cobreix totalment la tessitura necessària per l’obra. En qualsevol cas res imperdonable en un conjunt esplèndid, cohesionat i de qualitat.
Un colofó magnífic que situa l’orquestra en el millor moment des de fa anys i que ens esperona a creure que tot el que queda de contracte del mestre Ono seran grans satisfaccions i el retorns a la internacionalització d’una orquestra que necessita definitivament despagar i sortir d’aquesta fase de confort anodí en la que han estat situats fins ara.
Antonín Dvorák
RÈQUIEM, op. 89
Orquestra Simfònica de Barcelona
i Nacional de Catalunya
Kazushi Ono, director
Marta Mathéu, soprano
Gemma Coma-Alabert, mezzo
Roger Padullés, tenor
Jose Antonio López, baríton
Cor Lieder Càmera
Cor Madrigal
Cor Anton Bruckner