Dimarts 27 Novembre 2018
La temporada de BCN Clàssics al Palau ens va oferir un concert amb un programa del tot encomiable que combinava Toldrà i Beethoven, un dels millors compositors del país, i un dels millors de la història. Els protagonistes van ser l’Orquestra de Cadaqués, dirigida magistralment pel polonès Antoni Wit. El programa incloïa la immortal Novena, i val a dir que va ser un èxit esclatant.
No és habitual sentir la música de Toldrà als auditoris, cosa del tot immerescuda. El compositor català té obres, com la Suite en mi, que va interpretar l’Orquestra de Cadaqués, que són del tot homologables a partitures de compositors coetanis de latituds septentrionals. La Suite en mi, que podria ser una simfonia, atesos els seus quatre moviments diferenciats, és una obra on Toldrà fa jugar amb encert cada instrument per crear una obra lluminosa, càlida i acolorida.
Antoni Wit es va reivindicar com un gran director ja des de la Suite en mi, però la seva destresa va aflorar especialment en la Novena de Beethoven. Des de l’Allegro ma non troppo inicial, va imprimir un ritme ràpid i decidit que l’orquestra va seguir sense gaire problemes. Totes les seccions responien amb solvència i de manera acompassada. Les entrades que donava Wit eren del tot clares i va demostrar en tot moment un control ferri de la massa instrumental. Potser l’única cosa que es podria objectar al brio de Wit és un so un pèl sec, però que en cap cas no va llevar lirisme a l’execució.
És especialment difícil l’Adagio molto e cantabile, en què el vent fusta té un paper preponderant al principi. Executa frases llargues que queden gairebé en suspensió, en una combinació subtil i delicada amb la corda. Es tracta d’un Adagio tan eteri i tan fràgil que sembla que s’hagi de trencar, però que de fet, ha d’embolcallar l’oïdor amb la seda més refinada. Antoni Wit va aconseguir un bon equilibri tímbric entre totes dues seccions perquè sonessin ben engranades i en harmonia, amb una fusta que sonava continguda i una corda que destacava pel seu lirisme expressiu. Malgrat tenir entitat pròpia, aquest Adagio no es pot deixar de percebre com el preludi del moviment més cèlebre de la Novena, el darrer, que conté l’Himne a l’alegria, un text de Friedrich Schiller que amb la música de Beethoven ha quedat immortalitzat com a himne de la Unió Europea.
El Presto - Allegro assai - Allegro assai vivace va comptar, no només amb l’Orquestra de Cadaqués, sinó amb la suma dels cors Lieder Càmera i Anton Bruckner, i amb quatre solistes vocals que, estranyament, van aparèixer a corre-cuita just abans de la primera intervenció del baix, que quan va començar a cantar encara no estava situat a lloc. La soprano Christiane Libor, la mezzo Olesya Petrova, el tenor Timothy Richards i el baix Stephan Klemm van resultar d’allò més convincents per a una obra dura amb les veus —Beethoven, igual que Bach, tracta la veu com un instrument més, sense compassió. Van destacar la soprano, en una tessitura molt aguda i havent de sobrepassar orquestra i cor, i la mezzo, que va exhibir una veu greu, generosa i vellutada, idònia per a una Amneris o una Azucena. La Novena va comptar també amb el fruit de la tasca de Josep Vila i de Júlia Sesé, directors dels cors Lieder Càmera i Anton Bruckner, respectivament.
El concert va ser un èxit, especialment per l’art i la mestria d’Antoni Wit, un director experimentat i veterà que va saber treure el millor de l’Orquestra de Cadaqués per oferir-nos un programa contrastat i molt atractiu.